Mai oblidaré l’incendi forestal provocat que va causar 21 morts l’agost del 1979 a Lloret de Mar, ni l’atemptat amb cotxe bomba que en va ocasionar 21 més a l’Hipercor de Barcelona el juny del 1987. En tots dos casos em va tocar anar-hi, al lloc dels fets, per escriure la crònica pel mitjà on treballava: Televisió Espanyola, en el primer cas, i el diari El País, en el segon.

De les greus conseqüències de l’incendi de Lloret ens en vam assabentar a mitja tarda. Érem a Girona. Vam arribar just a temps de veure —i gravar— la corrua de lliteres amb què treien els cossos cremats del forat on havien quedat atrapats pel fum i per les flames. Era una escena escruixidora. No sé si algú, entre les moltes persones que hi havia —bombers, policies, membres de la comitiva judicial, personal forense…— havia vist mai un cos cremat. Però, tot i ser persones habituades d’alguna manera a la desgràcia, dubto que cap pogués evitar un sentiment d’espant i de ràbia davant la visió d’aquells 21 cadàvers vençuts pel foc. Treballaven enmig d’un silenci dens, sense pressa però amb determinació, i amb delicadesa, diria jo: no podien fer res més, per les víctimes, que donar compliment als tràmits administratius i reunir les dades i els elements de prova necessaris per poder exigir, si es donava el cas, les responsabilitats derivades d’un foc que ja aleshores es presumia provocat.

De l’explosió del cotxe bomba que els terroristes d’ETA havien situat a l’aparcament soterrani de l’Hipercor de l’avinguda Meridiana, a Barcelona, en vam tenir notícia en el moment d’entrar a la redacció, tornant de dinar. Em van demanar que hi anés corrent. Un dels fotògrafs, que havia estat localitzat en un restaurant del centre, ja era al lloc dels fets. Des de la Zona França, jo havia de creuar tota la ciutat.

Van ser quatre hores d’activitat febril, durant les quals, però, no vaig veure de prop cap mort ni cap ferit: la policia havia encerclat un ampli perímetre dins del qual només hi eren admesos els bombers, el personal sanitari, els agents judicials i la mateixa policia. Els periodistes vam haver de romandre a fora, contemplant l’anar i venir de tots els que treballaven dins i cercant el testimoni de les persones que en el moment de l’explosió eren a l’interior de l’edifici o al seu voltant i havien tingut la sort de no patir cap dany.

Eren prop de les deu del vespre quan vaig acabar d’escriure la crònica. Ja feia estona que tenia al cap de secció clavat al clatell exigint-me que l’acabés. L’hora de tancament de la primera edició era a tocar, i s’havia de complir tant sí com no. Ja tindria temps, més tard, per revisar-la de cap a peus per a les edicions successives, si volia.

Però no ho vaig poder fer. Em dirigia al lavabo, després d’escriure el punt final, quan vaig caure a plom en el terra de moqueta, marejat, blanc com la cera. Sí, la tensió de la tarda i les presses de la redacció havien emmascarat el dolor i la inflamació que tenia al genoll dret a causa del cop que m’havia donat, sortint de dinar, a les escales del restaurant. Al servei d’urgències de l’Hospital Clínic vaig rebre un diagnòstic tranquil·litzador: el meu genoll no tenia res que no pogués resoldre amb uns quants antiinflamatoris i un parell de setmanes d’immobilització.

Alleujat, aquell vespre em vaig adormir de seguida. La nit de Lloret tampoc no em va costar, d’agafar el son, i això que mai no havia vist tanta mort ni de tan a prop, i que, ple de nervis i d’inseguretats, acabava de dictar la crònica del primer gran succés de la meva carrera professional.

En tots dos casos no va ser fins l’endemà, que se’m va encongir el cor. Va ser el dolor, l’angoixa, la ràbia, la incredulitat de la sobtada pèrdua, la sensació de no tenir futur dibuixats en els rostres dels familiars i els amics de les víctimes el que em va fer comprendre la vastitud dels danys ocasionats per aquella bomba i aquell foc.

El passat 17 d’agost, una trucada em va alertar del que acabava de passar a la Rambla de Barcelona. Era a casa. Aquest cop no hauria d’escriure cap crònica. Vaig seure al sofà amb el comandament de la televisió en una mà i el mòbil a l’altre. En les tres hores següents, res del que vaig veure i sentir a la televisió era nou; de tot me n’havia assabentat abans a través del telèfon. Quan el presentador parlava només d’un mort, jo ja sabia que n’eren molts més, després de veure les gravacions de vídeo que, sense buscar-les ni haver-les demanat, ja tenia al meu abast.

Alliberat de buscar el detall, de comprovar l’exactitud d’una dada, de contrastar el relat d’un testimoni, vistes des del meu sofà, aquelles imatges del mòbil em van fer comprendre, des del primer moment, l’abast terrible del dany causat per l’atac terrorista, que la voluntat i la capacitat de fer mal havien entrat en una nova dimensió.