La nova etapa que encetem exigeix, ens agradi o no, una nova estratègia: abans que la independència, l’objectiu ha de ser l’autodeterminació. Primer, perquè en la reivindicació del dret a decidir sempre serem molts més. I, després, perquè només a partir del reconeixement d’aquest dret podrem debatre de forma serena sobre el país que volem.

A hores d’ara, allò que diferencia els independentistes dels unionistes és que uns volen resoldre el contenciós votant i els altres evitant que aquesta votació es produeixi, adduint que la legislació vigent no la permet. Exigir el compliment d’una llei que tu pots modificar a algú que democràticament mai no podrà canviar-la és, en el millor dels casos, un abús democràtic.

En qualsevol cas, difícil no vol dir impossible, sobretot si cada dia és més gran el nombre de persones compromeses en la demanada. En la fase que estem, doncs, més que fer república, el que convé és convertir la reivindicació del referèndum en un clam inequívocament majoritari. La ratlla no ha de separar els independentistes dels unionistes —dues opcions igualment legítimes—, sinó que cal fixar-la entre els que estant a favor de la votació i els que volen impedir-la.

La barreja de les dues qüestions només afavoreix els unionistes, que emmascaren amb arguments contraris a la independència la seva negativa a facilitar la votació negociant —si realment fos necessari— un canvi de la llei. El problema, doncs, no és que una part dels catalans vulguin la independència i uns altres no; el problema és que aquests últims estan decidits a impedir que el conjunt dels catalans tinguem cap poder de decisió.

Hem d’aparcar, doncs, la reclamació d’independència i focalitzar els esforços en la consecució del dret a decidir. S’ha de denunciar —per trampós i antidemocràtic— l’argument que la llei no el permet. Primer perquè no és estrictament cert. I, després, perquè enlloc està escric que la llei sigui immutable.

Hi ha juristes, de vàlua indubtable, que defensen la possibilitat de celebrar un referèndum en el marc de la legalitat vigent. N’hi ha d’altres, amb la mateixa qualificació professional, que sostenen el contrari. El punt essencial del conflicte, doncs, no està en la lletra de la llei sinó en la interpretació que se’n fa, amb la particularitat que només una part té la força i la voluntat d’imposar el seu punt de vista. Dic imposar perquè és el mot que millor defineix l’actuació dels que es neguen a escoltar la veu dels catalans: ni la llei ho permet, diuen, ni negociarem cap canvi per fer-ho possible.

Negant la possibilitat de celebrar un referèndum acordat, els unionistes eviten de moment que els catalans puguin optar per la creació d’un nou estat, però, alhora, impedeixen que puguin manifestar-se a favor de la permanència a Espanya. Tan poca confiança tenen, en la seva capacitat de seducció, que es veuen incapaços de prescindir del sotmetiment?