Jordi Busquets

periodista

Al jardí japonés de Dollar. Scotland (UK). Agost del 2019.

©Valèria Busquets

El 1976, pocs mesos després de la mort de Franco, vaig abandonar els estudis d’Enginyeria Tècnica Agrícola per exercir el periodisme. Primer, a la ràdio, quan la ràdio privada deixava enrere la retransmissió obligada del Diario hablado de Radio Nacional de España i estrenava la llibertat informativa. Després, a la televisió, quan a Catalunya i a Espanya de televisió només n’hi havia una i el vídeo encara no havia substituït la pel·lícula de 16 mil·límetres a l’hora de fer reportatges al carrer. I, finalment, a la premsa, quan la composició electrònica i les rotatives òfset acabaven de prendre el relleu a la linotípia i la impressió tipogràfica.

Però cap dels avenços tècnics que acabo d’esmentar —ni els que vindrien després— ha canviat tant el món del periodisme, i de la comunicació en general, com el desenvolupament i la popularització d’Internet. La revolució digital, amb l’eclosió de les pantalles personals i la possibilitat de connectar-se des de qualsevol lloc i a un preu cada cop més baix, ha provocat un autèntic terratrèmol en l’univers comunicacional.

Només la ràdio ha trobat en la xarxa un aliat formidable. Però la televisió i especialment la premsa caminen a les palpentes, buscant el llenguatge i el model de negoci que els pugui fer rendibles, requisit indispensable per oferir, també a les tauletes i als anomenats telèfons intel·ligents, un periodisme professional de qualitat.

No sé si en aquest futur hi puc aportar gaire res. Però l’accés a Internet s’ha fet tan senzill, que resulta difícil sostreure’s a la temptació de participar-hi, ni que sigui des d’un simple blog.

Engego, doncs, un blog de contingut heterogeni. Hi parlaré de les coses que m’ocupen i de les que em preocupen. M’ocupa la fotografia, sobretot de paisatges, naturals i humans. M’amoïnen la política i les polítiques. Em neguiteja el meu ofici, la forma com es practica, l’ús que se’n fa. Tinc el propòsit, també, de recuperar algunes de les coses que he escrit al llarg dels anys, no tant amb la intenció de reproduir-les com la d’evocar les circumstàncies o els motius que les van inspirar.

Centenars, milers de mestres

Tot el que sé del meu ofici ho he après al carrer o a les sales de redacció. Tinc, doncs, un enorme deute de gratitud amb els companys amb els quals he treballat al llarg dels anys. El meu agraïment no es limita als que encarnen l’excel·lència, dels que he rebut lliçons notabilíssimes. S’adreça igualment als que, potser no tan dotats, cada dia fan l’esforç i s’arromanguen per exercir un periodisme basat en la curiositat i la constància, la reflexió i la recerca dels fets. Abraça encara als que representen la negació del periodisme, molts, massa, em temo que cada dia més, perquè m’han ajudat a dibuixar la ratlla que separa el que és admissible del que no ho és.

Les altres fonts del meu aprenentatge, que encara dura, el constitueixen les persones que la feina m’ha fet conèixer. Centenars, potser algun miler, de gairebé totes les professions i condició imaginable. En una part molt significativa, gent vinculada a la política i a les administracions públiques. Com passa amb els periodistes, entre els polítics i els funcionaris també n’hi ha d’excel·lents, d’esforçats i de corruptes, però entre tots ells hi ha un malaurat comú denominador: l’opacitat i l’ús partidista o en benefici personal de la documentació pública. Les comptadíssimes ocasions en què he pogut vèncer aquest escull m’han donat els èxits professionals que més m’enorgulleixen.

Hi ha un col·lectiu de gent davant la qual sempre m’he sentit com un intrús, dubtós de fins a quin punt la meva condició de periodista em donava dret a interrogar-los i a capbussar-me en les seves vides. Parlo, és clar, de les víctimes d’un accident o d’un acte criminal, i dels familiars que les han sobreviscut. De molts d’ells he rebut, també, ensenyaments inestimables.

En el curs dels anys, he treballat a: Ràdio GironaLa Voz de Gerona Ràdio 4 TVE El PaísEl Punt. Sóc coautor de: El último Dalí, Ediciones El País (amb J. J. Navarro Arisa i Màrius Carol) | Memoria de Catalunya. Del regreso de Tarradellas al pacto Pujol-Aznar, Taurus (obra col·lectiva on signo el capítol sobre la creació i l’arribada al poder de Convergència Democràtica de Catalunya) | Dalí 1904-2004, Península (capítol sobre la relació de l’artista amb Cadaqués i Port Lligat). 

| agost del 2017 |