Passejar i encantar-se: amb les platges, amb el torrent de verds que els turons aboquen a la sorra, amb els penya-segats batuts pel vent i per les ones, amb la immensitat lúgubre de la torbera… No hi ha gran cosa més per fer, a Lewis i Harris, la més gran de les anomenades Hèbrides exteriors, un arxipèlag amb desenes d’illes i illots situat a l’extrem nord-occidental d’Escòcia.

S’hi veu bon whisky i s’hi mengen unes sopes esplèndides, però la gastronomia no és pas un reclam suficient per atraure ningú. Hi ha petits tallers que fan un tweed fantàstic, i enamora veure’ls treballar, però queda algú que compri un tall de roba per fer-se fer una faldilla o una americana?

Tampoc l’arquitectura no dóna per gaire res. No hi ha grans monuments ni edificis senyorials. Hi ha, això sí, les velles cases negres, amb parets de pedra i teulat de palla i que, mancades de xemeneia, el foc de torba mantenia sempre plenes de fum. L’Arnol Blackhouse, al nord-oest de Lewis, es conserva tal com van deixar-la el 1964 els seus últims habitants: havien de ser persones excepcionalment baixetes, si dormien als llits que ara hi ha instal·lats allà.

Si descomptem les que es poden veure en alguns carrers de la ciutat de Stornoway o, de manera excepcional, en altres punts de l’illa, totes les cases d’ara semblen tallades pel mateix patró: arquitectura senzilla i utilitària, sense cap voluntat d’estil, destinada només a defensar la gent d’un clima duríssim.

Mancat de grans muntanyes, gairebé despullat d’arbres, amb una flora més aviat magra, el paisatge de Lewis i Harris té un atractiu poderosíssim: és el cel i el vent, els núvols; l’aigua del mar, dels estanys i de la pluja, el que el fa emocionant, magnífic, corprenedor.

I encara hi ha les pedres, com aquestes de Callanish, font d’energia i de misteri, plantades damunt d’un turó davant l’oceà fa milers d’anys.